Vitalisme

El vitalisme descriu certs corrents filosòfics i científics nascuts al segle xix. És la creença que els «organismes vius són fonamentalment diferents dels no-vius o inorgànics perquè contenen algun element no-físic o són governats per diferents principis que els objectes inanimats».^[1]

El seu vessant filosòfic, que també rep el nom de «filosofia de la vida», es caracteritza per ser un corrent refractari als ideals de l'idealisme i el positivisme, arribant fins a posicions irracionalistes. Sorgit als últims anys del segle xix, alguns dels pensadors més destacats d'aquest corrent són Friedrich Wilhelm Nietzsche, Wilhelm Dilthey i Henri Bergson. Ortega y Gasset també defensava el raciovitalisme, de connotacions similars.^[2]

En ciència, aquesta visió, també anomenada neovitalisme, va ser un corrent que entenia que els processos biològics són irreductibles a partir de processos fisicoquímics. Va ser representat per Johannes Reinke Jakob von Uexküll, Hans Driesch i pels biòlegs John Burdon Sanderson Haldane, Edward Stuart Russell i Ludwig von Bertalanffy.^[2]

El vitalisme té precedents a la filosofia natural antiga i moderna. Aristòtil ja diferenciava entre els éssers vius i els inerts a través del concepte d’ànima (psyché), considerada el principi vital que animava la matèria.^{[cal citació]} Durant l’Edat Moderna, Georg Ernst Stahl va defensar l'animisme, segons el qual les funcions biològiques depenien d’una ànima o força immaterial.^{[cal citació]} També Paracels i van Helmont atribuïen als éssers vius una energia interna capaç d’explicar la seva organització i creixement, anticipant la idea de «força vital».^{[cal citació]}

Al segle xix, el debat entre vitalistes i mecanicistes va marcar el desenvolupament de la biologia. Els vitalistes afirmaven que la vida no podia reduir-se a les lleis físiques i químiques, mentre que els mecanicistes sostenien el contrari.^{[cal citació]} Claude Bernard, tot i rebutjar el vitalisme, va conservar-ne certs aspectes amb la seva noció de milieu intérieur, que descrivia l'autoregulació dels organismes vius. Aquestes discussions van preparar el camí per al naixement de la fisiologia experimental i la bioquímica modernes.^{[cal citació]}

Friedrich Wöhler anorreà la premissa bàsica del vitalisme científic quan el 1828 va sintetitzar la urea des de components inorgànics amb la síntesi de Wöhler^[3] i escriví a Berzelius que «la bella hipòtesi del vitalisme havia estat substituïda per un fet lleig (un plat de cristalls d'urea)».^[4]

Descobriments posteriors van continuar marginalitzant la necessitat d'una «força vital» que donés sentit als fenòmens químics.^[5] Per exemple, el químic i polític francès Marcellin Pierre Eugène Berthelot va sintetitzar molts compostos orgànics a partir de substàncies inorgàniques, desacreditant definitivament la teoria del vitalisme científic, que avui dia es considera més aviat protociència.^{[cal citació]}