Vés al contingut

Xarnego

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Publicitat de Radio TeleTaxi a la Fira d'Abril, dos dels estereotips dels immigrants andalusos a Catalunya, anomenats 'xarnegos' durant anys

Xarnego és un mot despectiu[1] d'ús a Catalunya amb un significat que ha anat variant al llarg dels segles, des l'original de 'mestís', aplicat als fills de parelles mixtes amb un dels pares català i l'altre occità,[1] fins a l'actual, aplicat als castellanoparlants que viuen a Catalunya,[2] especialment als procedents de la immigració espanyola iniciada a la dècada del 1950 que no s'han adaptat lingüísticament al català.[3] De vegades, es fa servir la ultracorrecció xarnec o les abreviacions xarna i nyego.[4]

Segons Joan Coromines, el mot provindria del castellà lucharniego o nocharniego, 'gos llebrer'.[3][5] Es dona el fet, però, que tant en gascó (sharnègo) com en basc (xarnegu) existeix un mot idèntic amb el mateix significat, motiu pel qual s'ha postulat que aquest podria ser l'origen real del 'xarnego' català, que podria haver estat adoptat del gascó a l'època en què molts emigrants procedents de la Gascunya es van instal·lar a Catalunya, durant el segle xvi.[6]

Origen basco-gascó

[modifica]

El País Sharnègo

[modifica]

El mot 'xarnego' està relacionat amb el contacte cultural entre bascos i gascons des de fa segles a la zona del sud de la Gascunya i el nord del País Basc (Iparralde), pels voltants de Baiona. Es tracta majoritàriament de pobles bascos, però també ni ha de gascons, que s'agrupen en una comarca anomenada Xarnegu Herria en basc i País Sharnègo en gascó i que és històricament bilingüe, ja que el basc i l'occità gascó hi han coexistit durant segles. La comarca, delimitada per les ribes del riu Ador, es reparteix entre Lapurdi i la Baixa Navarra i inclou els pobles d'Ahurti, Akamarre, Bardoze, Beskoitze, Bidaxune, Burgue-Erreiti, Erango, Gixune, Mugerre, Samatze, Urketa i els enclavaments de la Bastida de Clarença a la vora de l'Ador.[7] A Bardoze, per exemple, hi ha una ikastola anomenada Xarnegu Ikastola.[8]

El grup de música tradicional Xarnege fusiona les músiques i les cultures basca i gascona[9][10]

En gascó, el mot sharnègo defineix tant aquests pobles que s'expressen indistintament en basc i en gascó,[10] com els fills de matrimonis mixtos (bascos i gascons).[11] En basc, xarnegu vol dir 'mestís' en general o, més concretament, «fill de matrimoni mixt amb un dels pares gascó i l'altre basc».[12][13]

Cal dir que, abans de l'aparició de la llengua gascona, bascos i gascons formaven part d'un mateix grup ètnic, ja que tots eren descendents dels antics aquitans de llengua protobasca (de fet, 'gascó' és l'evolució del medieval wasco 'vascó', així com 'Gascunya' deriva de Wasconia). En romanitzar-se'n una part i mantenir-se bascoparlant l'altra, els va anar separant la llengua i es va crear una «mala relació» secular que explicaria l'aparició d'aquesta expressió despectiva.[14]

L'emigració gascona

[modifica]

La Guerra dels Cent Anys (s. xiv-xv) ocasionà una forta emigració cap a Catalunya, atès que hi mancava mà d'obra. Poc després, durant el segle xvi, l'ocupació francesa de Baiona i la vall de l'Ador el 1562 va conduir a les Guerres de Religió (1562-1598), que van destruir l'aparell productiu del territori i provocar una gran emigració cap a Catalunya, especialment de gascons però també d'habitants d'altres parts d'Occitània: entre 1562 i 1640, Catalunya va duplicar la població. La llengua d'aquells emigrants –d'altra banda, molt propera a la catalana– va influir en l'evolució del català i hi va deixar empremta en forma d'expressions i lèxic.[14] Un d'aquests nombrosos manlleus seria probablement el terme «xarnego»,[6][14] que es va aplicar a partir d'aleshores als fills de parelles mixtes català-gascona (o a l'inrevés). També és possible que l'ús del mot abans d'aquesta època ja fos present al domini lingüístic del català.

Canvi semàntic

[modifica]

Arribats al segle xx, durant les dècades de 1950 i 1960, amb una forta immigració castellanoparlant, a Catalunya se'n va generalitzar l'ús per a definir despectivament els nous residents castellanoparlants.[15] La transformació del significat d'aquesta expressió s'hauria produït, molt probablement, en el decurs del primer fenomen migratori originari del sud peninsular (l'emigració murciana que arribà per a treballar en les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929). Si inicialment es feia servir per a anomenar els fills de parelles mixtes (català i murciana o a l'inrevés), més tard es va aplicar directament als immigrants murcians.[14]

Ús del terme

[modifica]

L'arribada de forts contingents d'immigrants espanyols després de la Guerra Civil espanyola va fer que el mot 'xarnego' es generalitzés per a referir-s'hi. Francesc Candel descriu la situació a Els altres catalans (1964). Més tard, ell mateix s'autodefineix com Un charnego en el senado (1979).

En aquella època, l'ús de l'apel·latiu era ben habitual. La Trinca el recull a la seva coneguda cançó Els tres mosqueters, inclosa a l'àlbum Xauxa de 1972. El tema retrata l'ascens social i el procés d'integració en la societat catalana dels immigrants espanyols; a ritme de sevillanes i amb la música de La Minifalda de Manolo Escobar, comença dient «"Somos los tres mosqueteros" del ram de la construcció...» i una de les seves estrofes fa així:[16]

«

Fa molt temps que só arribat
i ja em sento català,
Fa molt temps que só arribat
i ja em sento català,
i jo ja dic "xarnegos"
als que han vingut més tard.

 »
— La Trinca, Els tres mosqueters (Xauxa, 1972)

Al llarg de la dècada del 1970, diverses entitats, pensadors i polítics treballaren per la integració dels nouvinguts en la societat i cultura catalanes. És en aquest context que, el 1976, Jordi Pujol publica l'opuscle La immigració, problema i esperança de Catalunya,[17] on recull el seu postulat que diu, més o menys: «és català tothom qui viu i treballa a Catalunya».[18][19] A partir de finals de dècada, amb la immigració estabilitzada, la recuperació democràtica i l'esforç polític d'integració social, el terme 'xarnego' comença a caure en desús i es fa servir més l'eufemisme 'castellans' per a referir-se al col·lectiu d'immigrants castellanoparlants. Tanmateix, durant la dècada del 1980 alguns grupuscles polítics el van fer revifar. El 1981, el col·lectiu independentista Nosaltres Sols! va dur a terme una campanya xenòfoba amb el lema «Xarnegos fora!». El 1982, el grup es dissolgué i part dels seus militants ingressaren en les joventuts d'Estat Català, on reprengueren la campanya «Xarnegos fora!». Aquestes consignes tingueren continuïtat en adhesius de l'anomenat Moviment Separatista Català (MSC).[20] El 1983, el Partit Nacionalsocialista Català (PNSC), un grup suposadament independentista neonazi, va editar també adhesius amb lemes del tipus «Fora xarnegos» i «Immigració provoca delinqüència».[21]

Gabriel Rufián s'ha autodefinit sovint com a 'xarnego'

D'ençà de la dècada del 1990, el mot va tornar a caure en desús, però durant el segle xxi ha estat recuperat per diferents sectors de la societat i amb intencions contràries, sobretot per la dreta espanyola de fora de Catalunya.[22] A tall d'exemple, en una conversa privada (però enregistrada per una càmera de televisió) el gener del 2006 al bar madrileny del Club Siglo XXI entre Jordi Sevilla (ministre d'administracions públiques del PSOE) i José María Fidalgo (secretari general de CCOO), Sevilla va assegurar que José Montilla (en aquell moment ministre d'indústria del PSC) no tenia opcions a ser candidat a la Presidència de la Generalitat per ser xarnego.[23] No obstant això, finalment Montilla, candidat del PSC a les eleccions al Parlament de 2006, es va convertir en el 128è president de la Generalitat de Catalunya.

Tot i que sempre ha tingut un caràcter despectiu, més lingüístic que racial, diverses personalitats s'han declarat xarnegues per reivindicar una situació de normalitat social. Uns dels primers a fer-ho van ser Pasqual Maragall del PSC (tot i que en el seu cas, en ser fill de català i valenciana, el terme no aplica), Josep-Lluís Carod-Rovira d'ERC i Joan Manuel Serrat.[24] L'any 2016, el diputat d'ERC Gabriel Rufián va dir, en un ple del Congrés dels Diputats al president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez: «Heus aquí la seva derrota i la nostra victòria, perquè sóc xarnego i independentista».[25]

Malgrat aquestes poques excepcions que pretenen donar-li un caràcter reivindicatiu positiu, la realitat és que encara avui dia la paraula 'xarnego' conserva el caràcter pejoratiu entre la immensa majoria de la població catalana,[22][4] potser per refús a l'etnicisme implícit.[26] A tall d'exemple, vegeu les crítiques que va rebre la comissària del «Festival de Cultura Txarnega» [sic], Brigitte Vasallo, quan va anunciar la primera edició d'aquest Festival.[27]

Equivalents mallorquins i valencians

[modifica]
Un gos xarnego valencià

Als altres territoris del domini lingüístic català, on aquest mot no tenia cap tradició, els immigrants castellanoparlants es coneixen amb altres apel·latius: a Mallorca es fa servir la paraula 'foraster', mentre que al País Valencià s'usa 'xurro' per a denominar els habitants de les zones interiors del país d'antiga llengua aragonesa i actualment castellana. És un mot afectuós i alhora pejoratiu que s'aplica també als valencians que no saben parlar valencià. Per extensió, es fa servir 'xurro' per a denominar aquells que vivint al País Valencià no parlen valencià, especialment els immigrants castellanoparlants, tot i que el mot cau en desús. Els valencians també empren el terme 'foraster', però per a denominar els immigrants, en un sentit ampli i no lingüístic, i fins que s'integren.

Pel que fa al mot 'xarnego', al País Valencià es coneix, però en el sentit de 'mestís'. En aquest sentit, per als valencians, els murcians eren xarnegos pel seu origen català i la barreja pregona amb castellans; per tant, mestissos. Al mateix temps, hi ha una raça de gossos llebrers valencians que es coneix com a «xarnego valencià».

Rerefons històric

[modifica]

Contràriament a allò que divulguen certes fonts espanyolistes,[28] l'animadversió envers els immigrants espanyols que duia implícita la qualificació de 'xarnegos' no va sorgir del no-res com un bolet ni era una reacció etnicista, supremacista o classista d'una pretesa burgesia catalana xenòfoba i antiproletària, sinó que era transversal i bevia d'un pòsit històrico-cultural que venia d'antic. L'antagonisme secular entre catalans i castellans, com passa sovint entre nacions veïnes, es va començar a covar durant l'edat mitjana arran del les diverses guerres que van enfrontar la Corona d'Aragó amb el Regne de Castella (vegeu, per exemple, la guerra dels Dos Peres, la guerra dels Infants d'Aragó o la batalla de Morvedre).

Durant l'edat moderna, amb la concentració de poder de la Monarquia Hispànica a Madrid, els catalans veien amb indignació com Castella s'anava apropiant de moltes de les seves obres i gestes històriques, com ara per exemple la conquesta del Regne de Nàpols. En aquest sentit, l'autor renaixentista Cristòfor Despuig retreu a l'historiador espanyol Pedro Mexía:

« que posa lo regne de Nàpols sots lo domini y corona de Castella, essent com és tan clarament de la Corona de Aragó, que los minyons no u ignoren[29] »
— Cristòfor Despuig, Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557)

D'altra banda, la catalanofòbia entre els castellans ja era important en aquella època. Quan Ferran el Catòlic va esdevenir Regent de Castella el 1504, va haver de renunciar-hi i fou expulsat del Regne, titllat de «viejo catalanote».[30] La Guerra dels Segadors (1640-1652) va agreujar la situació i els abusos de les tropes castellanes envers els catalans van donar lloc a l'actual himne dels Segadors, originat en un romanç del segle xvii que descriu les malvestats patides pel poble:

«

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles
i mataven els seus pares
si de mal donaven queixa

 »

De la part castellana, Quevedo reflecteix a la seva obra el rebuig general envers els catalans, com es pot veure a la tria de sentències següent:[31][32]

«

El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió.
Son los catalanes el ladrón de tres manos.
En tanto quedase un solo catalán y piedras en los campos, hemos de tener enemigo y guerra.

 »

Durant el segle xviii, la situació es va agreujar amb la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715) i la consegüent repressió borbònica, amb conseqüències nefastes per a tots els territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Durant la guerra, nombroses viles i ciutats van ser destruïdes o cremades, com ara Xàtiva (d'aquí els ve el malnom de 'socarrats' als xativins). D'aquella època prové probablement l'expressió valenciana «castellans a la gerra!»,[33] que es complementa amb la coneguda dita «de Ponent, ni vent ni gent», molt popular a Catalunya i el País Valencià.[34] A Mallorca, per expressar rebuig als 'forasters' es fa servir la frase «barco de rejilla».[35]

L'arribada d'immigrants va coincidir amb el punt àlgid del franquisme

Els Decrets de Nova Planta posteriors a la derrota austriacista van desfermar una persecució de la llengua catalana com no s'havia vist fins aleshores, però també del poble en general. Durant anys, els catalans van estar obligats a hostatjar i mantenir soldats castellans a casa seva, dels quals van patir a més tota mena d'abusos.[36]

Arribats al segle xx, la llarga llista d'atacs perpetrats pels 'castellans' no havia deixat de créixer (vegeu, per exemple, els bombardejos de Barcelona de 1842 i 1843, els fets del ¡Cu-Cut!, la Dictadura de Primo de Rivera, etc.). La coneguda frase d'Espartero resumeix la situació: «Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años».[37]

Acabada la Guerra Civil espanyola, l'allau d'immigrants procedents de tot Espanya que es va desencadenar a la dècada del 1950 va coincidir amb l'època àlgida de la repressió franquista contra el poble, la llengua i la cultura catalanes, que arribava al paroxisme (vegeu Repressió franquista del català). Parlar català al carrer podia comportar agressions físiques[38] i repercussions legals. En aquelles condicions, l'arribada de tanta gent castellanoparlant contribuïa encara més a l'ofec de la llengua catalana i feia gairebé impossible la integració de tots aquells nouvinguts en una cultura i una societat que maldaven per subsistir. La secular animadversió envers els castellans va fer-hi la resta.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 «xarnego». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. ↑ «Xarnego». Gran Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 1 2 «xarnego». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  4. 1 2 Vidal, Pau. «De xarnes i nyegos». VilaWeb, 11-04-2019. [Consulta: 11 setembre 2022].
  5. ↑ Coromines, Joan. «XARNEGO». A: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. vol. IX. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1980, p. 466. ISBN 84-7256-173-9.
  6. 1 2 Pons, Marc. «D'on ve l’expressió 'xarnego' i des de quan i per a què s'utilitza a Catalunya?». elnacional.cat. El Nacional, 14-03-2026. [Consulta: 14 març 2026].
  7. ↑ «Xarnegu herria» (en basc). en-pays-basque.fr. [Consulta: 2 abril 2026].
  8. ↑ «Xarnegu eskualdean ikastola berria izanen dutela ospatzeko besta, irailaren 11n, Bardozen» (en basc). naiz.eus, 18-08-2021. [Consulta: 2 abril 2026].
  9. ↑ «La fusión de la música vasca y bretona, esta noche en 'EiTB Kultura'» (en castellà). eitb.eus. EiTB, 01-05-2014. [Consulta: 2 abril 2026].
  10. 1 2 «Xarnege» (PDF) (en occità). jeanbaudoin.com. [Consulta: 2 abril 2026].
  11. ↑ «Musica de la "termièra" bascò-gascona» (en occità). jeanbaudoin.com. [Consulta: 2 abril 2026].
  12. ↑ «xarnegu» (en basc i castellà). elhuyar.eus. [Consulta: 2 abril 2026].
  13. ↑ «xarnegu» (en basc, francès i castellà). Orotariko Euskal Hiztegia. Euskaltzaindia. [Consulta: 22 octubre 2025].
  14. 1 2 3 4 Pons, Marc. «Quin és l'origen de l'expressió “xarnego”?». elnacional.cat. El Nacional, 25-01-2025. [Consulta: 2 abril 2026].
  15. ↑ «xarnego». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  16. ↑ «Els tres mosqueters. La Trinca». viasona.cat. Viasona. [Consulta: 3 abril 2026].
  17. ↑ «La immigració, problema i esperança de Catalunya». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia.
  18. ↑ Pujol i Soley, Jordi. La immigració, problema i esperança de Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1976, p. 69-70. ISBN 8428005907. «Però la definició que ens agrada més és aquella que diu: català és tot home que viu i treballa a Catalunya, i, que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya. Hem d'afegir-hi només: i que, de Catalunya, en fan casa seva, és a dir, que d'una manera o altra s'hi incorpora, s'hi reconeix, s'hi entrega, no li és hostil»
  19. ↑ Domingo, Andreu «“Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme: Francesc Candel i Jordi Pujol» (PDF). Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Societat Catalana de Geografia, 75, 6-2013, p. 9-32. DOI: 10.2436/20.3002.01.20. ISSN: 1133-2190.
  20. ↑ «Nosaltres Sols!». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia.
  21. ↑ «Partit Nacionalsocialista Català». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia.
  22. 1 2 Segura, Cristian. «Orgull i prejudici de ser xarnego a Catalunya» (en castellà). El País, 01-02-2020. [Consulta: 11 setembre 2022].
  23. ↑ Bareño, Gonzalo. «Sevilla cuestiona que Montilla sea el candidato del PSC por ser «charnego»» (en castellà). Diario de León, 01-02-2006. Arxivat de l'original el 2016-09-10.
  24. ↑ Alós, Anna R. «Joan Manuel Serrat, su loro Matías y sus mujeres» (en castellà). El Mundo, 10-10-2014.
  25. ↑ «Rufián, a Sánchez: “He aquí su derrota y nuestra victoria, porque soy charnego e independentista”» (en castellà). lavanguardia.com. La Vanguardia, 04-03-2016. [Consulta: 12 setembre 2020]. «He aquí su derrota y nuestra victoria, porque soy charnego e independentista»
  26. ↑ Fanlo, Isaias. «A propòsit de la “cultura (t)xarnega”». Núvol, 04-04-2019.
  27. ↑ Cortés, Carmen. «Crítiques a la comissària del I Festival de Cultura Txarnega». beteve.cat. Betevé, 02-04-2019. [Consulta: 12 setembre 2020].
  28. ↑ García Barnés, Héctor «Por qué la palabra "charnego" sigue poniendo nerviosos a tantos (y les encanta a otros)» (en castellà). El Confidencial, 23-01-2025 [Consulta: 4 abril 2026].
  29. ↑ Despuig, Cristòfor. Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Barcelona: Universitat de Barcelona-Curial Edicions Catalanes, 1981, p. 97 (Biblioteca Torres Amat, 12).
  30. ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, pàg. 217. ISBN 978-84-7826-299-1 [Consulta: 2 gener 2013].
  31. ↑ Cervera, César «¿Cuál fue el origen de la hostilidad de Francisco de Quevedo hacia los catalanes?» (en castellà). ABC, 19-10-2017.
  32. ↑ Pons, Marc «Mor Quevedo: “En tanto quedase un solo catalán, hemos de tener enemigo y guerra”». El Nacional, 08-09-2022 [Consulta: 4 abril 2026].
  33. ↑ «Castellans, a la gerra!». pccd.dites.cat. [Consulta: 4 abril 2026].
  34. ↑ «De ponent, ni vent ni gent». pccd.dites.cat. [Consulta: 4 abril 2026].
  35. ↑ «Recanvi a ERC de Balears» (PDF). El Temps [València], 02-10-1995, p. 37.
  36. ↑ Muñoz González, Antonio; Catà i Tur, Josep. Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736). Madrid: Muñoz Catà editors, 2005. ISBN 84-609-5774-8.
  37. ↑ Pons, Marc. «"Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada 50 años"» (en castellà). nabarralde.eus, 01-10-2018. [Consulta: 4 abril 2026].
  38. ↑ Cucarella, Toni «Però els nazis són ells». Llibertat.cat, 05-02-2011 [Consulta: 4 abril 2026].

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
  • Ruiz Marull, David «¿Qué es un charnego?». La Vanguardia. (castellà)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Xarnego&oldid=37133149»